Història de l'Hospital Clínic

 

Els orígens històrics de l'Hospital Clínic Universitari de València, estan directament relacionats amb el punt de partida i les primeres etapes del desenvolupament de l'ensenyament al costat del llit dels malalts, procés fonamental en la constitució de la medicina contemporània.

 

La "Càtedra de Medicina Pràctica" de la Universitat de València va introduir a Espanya l'ensenyament clínic institucionalitzat. Va ser creada en 1787 pel pla d'estudis del rector Vicente Blasco qui, amb el suport del polític Floridablanca, va aconseguir que la Facultat de Medicina valenciana estigués a l'altura de les exigències modernes pròpies de la Il·lustració. El Pla va insistir particularment en el desenvolupament pràctic de l'ensenyament, que comprenia set anys per a l'obtenció del títol de doctor. En aquest context, es va crear la "Càtedra de Medicina Pràctica", sota l'adreça de que el seu titular es van posar vint llits de l'Hospital General. En aquests vint llits, que van ser el punt de partida del futur Hospital Clínic, els estudiants devien, durant dos anys, assistir, observar i escriure la història clínica dels malalts determinats. Tots els dies, el catedràtic, després de passar visita, havia d'explicar "en una sala separada, quina classe de malalties havia observat en els seus malalts, quins motius li havien dut a propinar tals remeis i no uns altres, examinar i corregir les observacions i històries dels seus deixebles, ensenyant-los la veritable manera de fer-les i concloure formant el pronòstic de cada malaltia".

 

Segle XIX

El col·lapse sofert per l'activitat mèdica i científica espanyola durant els anys de la guerra de la Independència i el regnat de Fernando VII va afectar profundament a la càtedra valenciana de clínica i les seves instal·lacions hospitalàries.

 

Els seus successors, José Chicoy Gosálvez i Rafael López Esbrí es van esforçar a mantenir amb una mínima dignitat l'ensenyament clínic, malgrat les adverses circumstàncies vigents fins a 1833.

 

Durant l'anomenada "etapa intermèdia" del segle XIX, que ocupa a grans trets el regnat d'Isabel II (1834-1868), la Facultat de Medicina de València va quedar emmarcada en l'organització centralista implantada pels polítics liberals. Va estar a punt de ser suprimida i va quedar rebaixada per algun temps a "Escola de Pràctiques en l'Art de Guarir", destinada a formar facultatius de segona classe. No obstant això, va tornar a funcionar com a Facultat de partir de la reforma de 1847, consolidant-se amb la famosa llei Moyano, que en 1857 va fixar l'estructura bàsica de l'ensenyament universitari espanyol que es mantindrà més d'un segle. A la fi dels anys seixanta, tenia gairebé quatre-cents alumnes matriculats en la nova "llicenciatura de medicina i cirurgia", a part dels procedents de plans anteriors, sent la Facultat amb major nombre d'estudiants de la Universitat de València i la tercera d'Espanya entre les de Medicina, a continuació de les de Madrid i Barcelona.

 

En aquest període, abans que es reunissin en un edifici construït en la cantonada dels carrers de l'Hospital i de Guillem de Castro, les instal·lacions de la Facultat de Medicina de València estaven encara disperses en diferents punts del que havia passat a dir-se Hospital Provincial. La principal novetat de l'ensenyament clínic, en relació amb l'etapa anterior, era l'existència de càtedres de "Clínica Mèdica", "Clínica Quirúrgica" i "Clínica d'Obstetrícia i Malalties de la Dona i dels Nens". En conseqüència, el nucli del futur Hospital Clínic s'havia ampliat a tres sales, comptant amb una de clínica mèdica i una altra de clínica quirúrgica, ambdues amb trenta-cinc llits, i una tercera de clínica tocoginecológica i pediàtrica, que tenia vint. A més dels catedràtics, s'havien creat llocs de "professors clínics", de "ajudants clínics" i de "alumnes interns", que treballaven en elles.

 

Novetats com l'examen microscòpic de les lesions anatòmiques i l'anestèsia i antisèpsia quirúrgiques es van assimilar primerencament a València, gràcies principalment a Joaquín Casañ Rigla i José Iborra García, titulars de la Càtedra de Clínica Mèdica, i a José Romagosa Gotzens i Enrique Ferrer Viñerta que van ocupar la de Clínica Quirúrgica. Durant l'última cambra del segle XIX, la Facultat va comptar amb un claustre en la seua majoria seguidor dels nous corrents experimentalistas. Van ocupar les càtedres d'Anatomia, Peregrín Casanova, introductor de la morfologia basada en l'evolucionisme darwinista, i Santiago Ramón y Cajal, que va iniciar en l'ambient valencià la seva genial obra histológica. La de Terapèutica, Amalio Gimeno Cabanyes, que va contribuir decisivament a la difusió de la farmacologia experimental, a més d'encapçalar un grup que va sobresortir per la seva labor microbiològica. Les de Patologia i Clínica Mèdica, José Crous, Julio Magraner i Francisco Moliner, rigorosos promotors de la Histopatología, la Fisiopatologia i la Bacteriologia. Les de Patologia i Clínica Quirúrgiques, Enrique Ferrer Viñerta en la seva maduresa i els seus deixebles Pascual Garín i Francisco Machín, que van practicar la nova cirurgia cavitaria basada en l'asèpsia. Les de Tocoginecología i la seva clínica, el recentment citat Francisco de Paula Campá i Manuel Candela, tots dos convençuts seguidors de l'experimentalisme, el mateix que Constantino Gómez Reig, titular de la d'Higiene.

 

En els anys finals del segle XIX i els primers del segle XX, a més d'altres figures de la mateixa mentalitat, com el farmacòleg Vicente Peset Cervera i el fisiólogo Adolfo Gil i Morte, es van incorporar Ramón Gómez Ferrer i Tomás Blanco com a catedràtics de Pediatria i Oftalmologia respectivament. Aquesta "edat de plata" de la medicina valenciana va desbordar per complet les possibilitats de les instal·lacions de la Facultat, conduint al projecte de fundar l'Hospital Clínic. Les dificultats que plantejava la dispersió dels locals en diferents punts de l'Hospital Provincial van intentar superar-se, al principi, amb la seva reunió en un nou edifici de dues plantes situat en la cantonada dels carrers de l'Hospital i de Guillem de Castro. Els plànols es van aprovar en 1875, però les obres no es van acabar fins a deu anys més tard. Al costat de les aules, es van situar en ell, les instal·lacions de les disciplines mèdiques bàsiques i els laboratoris, inclosos el histopatològic i el d'anàlisis clíniques.

 

L'Hospital Clínic Al Segle XX

No obstant això, aviat van resultar insuficients. A més, els serveis corresponents a les clíniques mèdica, quirúrgica i tocoginecològica, als quals després es van unir els de Pediatria i Oftalmologia, van continuar dispersos i sense amb prou possibilitats per desenvolupar-se d'acord amb les noves tendències. Per això, en 1889 es va acordar ja sol·licitar la creació d'un Hospital Clínic independent i, en 1894, només nou anys després d'inaugurar-se el nou edifici del carrer Guillem de Castro, es va començar a gestionar la construcció d'un altre major.

 

Els terminis en els quals es van fer realitat el projecte i les gestions reflecteixen, d'una banda, la trajectòria descendent de la Facultat en relació amb l'anomenada "edat de plata" i, per una altra, la complexa evolució de les circumstàncies socioeconòmiques i polítiques. La primera pedra del nou edifici en la seva actual ubicació, es va col·locar en 1913 i les obres no es van acabar fins a 1935, però durant la guerra civil i l'etapa inicial de la postguerra va ser utilitzat com a hospital militar. Després de la devolució a la Universitat, l'ensenyament va ser traslladant-se gradualment al mateix, començant amb les assignatures dels primers cursos. L'Hospital Clínic va acabar d'instal·lar-se en 1960, però mancava d'una base econòmica adequada, a causa de la insuficiència del pressupost del Ministeri d'Educació, que va resultar més palesa al no aconseguir-se que la Diputació Provincial subvencionés els llits dels malalts de beneficència. Per això, vuit anys més tard va haver de contractar els seus serveis a la Seguretat Social.

 

L'Hospital Clínic Universitari des dels anys 70.

El desenvolupament de l'Hospital ha estat conseqüentment paral·lel al dels Departaments Universitaris. Fins a 1972 es regia per la legislació universitària sent els seus òrgans de govern depenents de la Universitat. Des d'aquesta data, en virtut d'un conveni amb l'extingit Institut Nacional de Previsió passa a una figura d'Hospital Administrat quedant els seus òrgans de Direcció a càrrec de l'I.N.P. però mantenint les seves pròpies estructures administratives i règim jurídic de personal.

 

Aquesta època es caracteritza en l'entorn sanitari per un gran desenvolupament construint-se tots els grans Hospitals de la xarxa de la Seguretat Social. En aquest entorn, l'Hospital Clínic es diferencia per la seva condició d'Hospital Universitari únic a València. A més el seu creixement no està integrat amb el de la incipient xarxa assistencial de la Seguretat Social. Per tant, la seva evolució està profundament condicionada per les pròpies estructures internes i no per una entitat que amb les seves peculiaritats estigués integrada en el sistema sanitari públic.

 

Així mateix, es va produint una profunda descapitalització en infraestructures i equipament pal·liada solament per la construcció de l'edifici de l'Hospital Matern-Infantil.

 

En aquest context es produeix durant l'estiu de 1986 un incendi que destrueix els magatzems de l'Hospital i les Unitats d'Hospitalització situades a l'edifici de la Facultat de Medicina el que obliga a la reordenació dels espais existents i el plantejament d'una reforma global del Centre o el seu trasllat a una altra ubicació. Així, es pren al setembre de 1988 per la Conselleria de Sanitat i Consum, la decisió de portar a terme una profunda remodelació de l'Hospital. Elaborat en Pla Director, les obres s'inicien en 1990 i finalitzen en els primers mesos de 1994.

 

Paral·lelament a això i a partir d'aquestes dates es produeixen en el marc organitzatiu una sèrie d'esdeveniments que condicionaran en gran manera el futur.

T' INTEREsSA

xarxes socials